dilluns, 22 / juny / 2009

El 'cuento' del finançament

Anònim segle XXI

"Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y tomar unas cervezas. La cuenta total de los diez hombres es de 100€.

Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.
El 5º paga 1€.
El 6º paga 3€.
El 7º paga 7€.
El 8º paga 12€.
El 9º paga 18€.
El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema: "Ya que ustedes son tan buenos clientes," les dijo, "Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora les costarán 80€."

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.

Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.

Pero ¿Qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno obtuviera una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€. Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).
El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: ( ahorro 33%)
El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: ( ahorro 28%).
El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: ( ahorro 25%).
El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: ( ahorro 22%).
El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:( ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes : los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.

Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.
"Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados," dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo "Pero él recibió 10!"

"Sí, es correcto," dijo el 5º hombre. "Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo."

"Verdad!!" , exclamó el 7º hombre. "¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!"

"Un momento!", gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. "Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!"

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante:

Entre todos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta.

Y así es, los que más pagan porque son los que más riqueza producen, deberían de gozar de mayores ventajas. La comunidad que paga más impuestos es la que debería recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, atáquenlos por ser los que más producen y lo más probable es que no aparezcan más y empiecen a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera sea más amigable."

divendres, 29 / maig / 2009

Tip de mentides



divendres, 8 / maig / 2009

Por la boca muere el pez

dilluns, 27 / abril / 2009

Llença't


dijous, 16 / abril / 2009

Loquillo i la Nova Cançó

Mantinc la teoria que a casa nostra hi ha un determinat tipus d’artista que quan triomfa ho atribueix –al marge del mèrits propis- gairebé sempre a la intel•ligència del públic que sap valorar com cal la qualitat del seu treball. Aquest tipus d’artista però, quan fracassa, la culpa no acostuma a ser mai seva ni del públic intel•ligent, la culpa és gairebé sempre de la Generalitat. Però no de la Generalitat del tripartit o la del Pujol, sinó que la culpa és de la Generalitat i punt. Un dels artistes que tinc catalogats en aquesta categoria seria el cantant roquer José Maria Sanz “loquillo”.

Serveixi la introducció per referir-me a un article que publica el cantant de marres al Periódico del passat dilluns 13 d'abril amb el títol de Feliz Cumpleaños, on desbarra considerablement a l’hora de referir-se al 50 aniversari de la Nova Cançó, que era aquell moviment que durant el franquisme reivindicava l’ús normal de la llengua catalana a través de la cançó. El senyor “loquillo” ja sigui per ignorància –que ho dubto- o ja sigui per mala fe, es mostra escandalitzat perquè l’Administració catalana ignora d’aquesta efemèride els artistes següents:

El Dúo Dinámico, Los Pájaros Locos, Los Sirex, Los Munstang, Alex y los Finders, Lone Star, Los Salvajes, Gatos Negros, Cheyenes, entre otros.

Com podeu veure, es tracta de grups que mai han estat considerats –com és lògic i natural- integrants de la Nova Cançó i això no vol dir que tots ells no siguin grups de reconegut prestigi, llarga trajectòria i molt estimats pel públic català. Una cosa no treu l’altre i que cada palo aguante su vela.

Potser quan escriu entre otros estigui pensant en “Loquillo y Trogloditas”, però si espera que algú els consideri integrants de la Nova Cançó, crec que va molt equivocat. Una altra cosa seria –digueu-me malpensat- que vulgui fer mèrits per rebre alguna oferta de la lideresa madrilenya -a l’estil de l’exiliat bufó Boadella- per promocionar el rock a la perifèria de la capital.

diumenge, 12 / abril / 2009

Dedicatòria

Fa dies que estic enganxat a A minya menina del grup brasiler Os Mutantes. És la sintonia d'un anunci de la tele i no en tenia ni idea de la cançó, ni del grup. En penjo el vídeo a la manera de l'amic Saltenc del blog The Summer of Love i a ell li dedico. Maurici: m'agradaria que comentessis que en penses d'aquest grup. Gràcies.

dilluns, 30 / març / 2009

Més entrades a "segon pal"

Encara que sigui en detriment d'aquest bloc, el nou bloc segon pal comença a funcionar amb certa regularitat. Pràcticament ja he penjat la recopilació de tots els posts que quedaven (només em falten pujar vuit apunts de l'any 2006) i ja començo a tenir temps de parlar d'esport en general i del Barça en particular.

Després d'estrenar-me amb merengue negre i Asturias patria querida he penjat set entrades més des del passat 21 de març. Aquí les tens:

El seny d'en Guardiola
"Ahí es donde la cagan"
Transcripció
El "problema" de les golejades
Recordant la història
Divulgant l'ART
Que falso eres!


Salut, garrofes i força Barça!


Feeds:
http://feeds2.feedburner.com/segonpal
http://segonpal.blogspot.com/feeds/posts/default


dilluns, 16 / març / 2009

A propòsit de Patxi López...

...i el cinisme de ZP i els sociates

A primers de 2006, quan el president Maragall ja havia caigut en desgràcia i el Psoe estava treballant per trobar un substitut com a candidat per les eleccions a la Generalitat, es va produir l’episodi aquell en que el ministre Sevilla, sense saber que els micròfons estaven oberts, li comentava al secretari general de Comissions Obreres que no es podia comptar amb en José Montilla en base a que encara era aviat per un candidat “xarnego” a la Generalitat.

Sempre he pensat que el micròfon el van deixar obert expressament i que un cop analitzades les reaccions, van arribar a la conclusió que es podien permetre presentar un xarnego com a candidat i cap problema. Tampoc m’he cregut mai aquesta tesi de que els socialistes catalans i el Montilla en particular s’havien “insubordinat” a les directrius del Zapatero i que, ves per on, en Zapatero no havia pogut “complir” amb l’Artur Mas el pacte de cedir la Generalitat a canvi de retallar l’estatut. El Zapatero –pobret- no ha pogut evitar (catxis!) que el Montilla tirés pel dret i aconseguir conformar el segon tripartit. Res de transversalitat o sociovergència. Engany per partida doble i el Mas amb un pam de nas.

I ara toca Euskadi, on els socialistes del Patxi López aposten per prescindir de la transversalitat. En aquest cas amb l’agreujant de fer-ho de bracet del PP, però ja se sap, la política no-nacionalista, perdó, la política constitucionalista, és el que importa. De l’estat plurinacional i plurilingüe que predicava el Zapatero que li va guanyar la partida al Bono i a la Diez, amb l’ajut del Maragall, hem passat a l’Espanya uniformitzadora i castellanitzadora actual, ja sigui sota formes sibil•lines a Catalunya, o sota formes barroeres a Euskadi.

I el Francisco José López, que no sé si és maketo o té complexe de maketo, peró que euskaldun segur que no és (entenent que si només saps dir egunon o eskerrik asko no ets eukaldun), anant a classes d'euskera tres cops per setmana. Potser acabi aprenent euskera, però no me l'imagino aprenent a ser lehendakari.


Promocionant segonpal

Enllaços als dos primers apunts estrictament "segonpal":

dissabte, 14 / març / 2009

Debut i actualitzacions

Després d'uns quants dies de treballs tècnics, avui he pujat el primer post pròpiament segonpal. Es titula merengue negre i va dedicat a la desfeta blanca al mític estadi d'Anfield.

Seguint amb la concentració d'apunts esportius i del Barça a segonpal, avui n'he pujat cinc publicats recentment a can Garrofaire. Si els vols veure al seu nou hàbitat, aquí tens els enllaços:

Rei de Copes
Una expulsió, una benedicció
Modestos
La frase de l'any
Credibilitat Sport
El guió del Pep Guardiola